EL "JULIAZO". EL JULIOL DE 1997 EL GOVERN ESPANYOL ORGANITZÀ CONTRA L'ESQUERRA ABERTZALE BASCA LA MAJOR MOBILITZACIÓ FEIXISTA DE MASSES CONEGUDA A EUROPA DESPRÉS DE LA DESAPARICIÓ DE L'ALEMANYA NAZI.

3. Sis milions de manifestants? Una altra vegada "la Plaça d'Orient" de la dictadura de Franco. Una altra vegada la grotesca falsificació espanyola i feixista de la realitat.

Fins i tot els joves que per la seua edat no van conèixer els règims feixistes històrics (l'italià de Mussolini, l'alemany d'Hitler, l'espanyol de Franco) en tenen una referència visual sintètica, proporcionada per documentals i pel.lícules. Aquesta referència és la d'una concentració de masses d'individus d'ambdós sexes focalitzada per un orador en un balcó o en una tarima. Un orador que pseudodialoga amb una massa que no parla sinó que brama perquè és una multitud sense paraules pròpies, domesticada com un animal de circ al qual cal estimular per fer-li arrencar grunys sota les fuetades (verbals i gestuals) del domador (orador). Un orador que intenta generar un miserable èxtasi verbal mitjançant la visceralització ideològica de tots els intints irracionals de la petita burgesia i que aconsegueix com a resposta grunys (¡¡¡Fills de putaaaa!!!!), exemples del llenguatge de més baixa estofa, emanació del fang cultural més espés amb el que esquitza una població funcionalment analfabeta. En el cas de l'espanyola d'avui mentalment castrada per l'acció deletètrea d'uns mitjans de comunicació de masses que progressen dia rere dia en la tasca d'empobrir el lèxic i les idees i d'atiar la sensibleria i la irracionalitat, l'exhibició quasi pornogràfica dels sentiments i l'afany morbós, sàdic i masoquista de conèixer els detalls més escabrosos de les victimitzacions de dones i nens.

Mussolini tenia el seu balcó de la Plaça de Venècia, Franco el seu balcó de la Plaça d'Orient i Aznar ha tingut la seua tarima de la Puerta del Sol, en el seu cas oficiant per pesriona interposada. Mitjançant una vicària (la periodista Victoria Prego).

La referència a la Plaça d'Orient de Franco és especialment pertinent per entendre el JULIAZO. Perquè el Règim franquista culminava sempre l'organització de les seues mobilitzacions feixistes de masses amb una concentració en la Plaça d'Orient en la que sempre s'aplegaven UN MILIÓ DE PERSONES. Solament després de la mort d'aquell genocida es va poder publicar que, medida l'extensió de la plaça d'Orient, era físicament impossible que hi caberen més de cent mil persones.

En el JULIAZO ha succeït el mateix. Els centenars de milers de manifestats comptats (RELATATS, que no COMPTABILITZATS) pels periodistes espanyols van pujar i pujar i pujar i pujar fins estabilitzar-se (per ara) en la quantitat màgica de SIS MILIONS de manifestants. El diumenge 13 una portada conta que "Més d'un milió de persones es manifestaren a Espanya per condemnar el cruel atemptat" (3). El dimarts 15 el titular crida que "Tres milions d'espanyols planten cara a ETA" (4). El Ministre de l'Interior Mayor Oreja parlava de "manifestacions de quatre milions de persones al carrer" en una entrevista publicada en una revista datada el dilluns 21. (5). I una altra revista datada el dilluns 28 deia que "Dotze milions de mans s'alcen al cel. Sis milions de persones surten als carrers de Madrid, Barcelona, Saragossa i Sevilla i totes les ciutats i pobles..." (6).

Evidentment aquestes quantitats estan descaradament EXAGERADES, MULTIPLICADES, FALSIFICADES. Precisament un dels fets que més clarament demostra la continuïtat i la prolongació sense canvis entre el Règim feixista espanyol de Franco i el Règim del Rei que Franco nomenà és la sistemàtica, indecent i descarada falsificació de les xifres de manifestants pels persiodistes espanyols i per les Policies Municipals, Nacionals i Autonòmiques espanyoles. En els set primers mesos de 1997 s'han venut a l'Estat espanyol 628.656 automòbils de turisme (7) i com és lògic a cap periòdic o Televisió o emissora de ràdio o revista se li ha acudit publicar una xifra inventada que digués que les vendes havien estat de dos milions o de tres milions de cotxes. I, tanmateix, publiquen amb freqüència i sense vergonya (i ho han fet exageradament epl que fa al JULIAZO) xifres inventades, falses, notoriament inverosímils pel que fa als assistents a manifestacions.

Sembla increïble però en una època en que és fàcil i barat disposar de fotografies aèries (amb helicòpters o des de gratacels) i en la que un petit número de persones amb comptadors o sense poden efectuar càlculs molt aproximats de freqüència de pas de files i composició numèrica d'aquestes files en diversos punts del recorregut, cap mitjà de comunicació espanyol realitza aquesta elemental verificació de la dada clau de la notícia d'una manifestació: el nombre dels que s'han manifestat. I es limiten a publicar les quantitats interessadament inflades i reduïdes, segons els casos, que ELS DICTA l'"autoritat competent".

Hi ha una única excepció a aquest comportament a l'Estat espanyol, un diari que SÍ compta ell mateix els manifestants. Però no és espanyol, és el diari abertzale basc EGIN. Els periodistes del qual pateixen "a peu d'obra", en les manifestacions de l'esquerra abertzale, les crítiques de vegades virulentes dels seus propis lectors i simpatitzants en avançar els resultats dels seus càlculs. Perquè, malacostumats per la viciosa pràctica mentidera de la premsa i altres mitjans de comunicació espanyols, aquests simpatitzants es neguen a admetres que siguen certes les sumes tan baixes que comptabilitzen les equips d'EGIN. Sé de què parlo perquè he comptabilitzat dotzenes de manifestacions, col.laborant moltes vegades amb els equips d'EGIN. Per citar solament un cas emblemàtic: en febrer del 1981 la Policia, forçada per les seues mentides (ventilades pels mitjans espanyols) sobre la molt recent manifestació del dia 9 en protesta per la mort de l'enginyer de Lemoniz Ryan, va dir que hi havia 200.000 persones a Bilbao en la manifestació del dia 16 de l'esquerra abertzale que protestava per les tortures que havien causat la mort del militant d'ETA Joxeba Arregi. EGIN, que havia quantificat en 45.000 els manifestants del dia 9 en va sumar només 40.000 (a més a més de la de Bilbao en van haver 20.000 a Donostia, 18.000 a Gasteiz i 9.000 a Iruñea). (8)

Aquesta acostumada falsificció pels mass-media espanyols de la realitat ha superat tots els rècords de poca-vergonya en el JULIAZO, arribant a extrems que serien risibles per grotescos si no hi hgués un pervers i feixista propòsit darrere. Per exemple en el cas de la manifestació de Barcelona del dilluns 14 insistentment i unànimament qualificada en la sospitosament rodona quantitat d'UN MILIÓ de persones (igualet, igualet que EL MILIÓ de la Plaça d'Orient franquista). El DIARIO DE NAVARRA del dia següent va publicar al respecte una informació de l'agència COLPISA en la que es llegeix que: "Més d'un milió de persones segons estimacions de la Guàrdia Urbana ompliren a vessar en tota la seua extensió el Passeig de Gràcia de més d'un quilòmetres i mig de longitud i uns setanta metres d'amplada... (la capçalera de la manifestació) va sortir a les 19'30 hores i arribà a la Plaça de Catalunya 45 minuts després. En aquest moment la cua de la marxa no s'havia mogut" (9). Els comptes són fàcils de fer: 1r.) suposem que els manifestants estaven molt, però molt apretats, tant com perquè en cada metres de longitud del Passeig de Gràcia hi hagués DUES persones, una darrere d'una altra; 2n.) si multipliquem pels 70 metres d'amplada, això suposa 140 persones per cada metres de longitud del Passeig de Gràcia; 3r.) 140 persones per metres de longitud multitplicades per mil cinc-cents metres sumen un màxim de dues-centes deu mil (210.000) persones. ON SÓN LES SET-CENTES NORANTA MIL (790.000) QUE FALTEN FINS EL MILIÓ?

4. Un altre exemple flagrant de manifestació de la que es van donar xifres impossibles i inverosímils: la de Saragossa.